Vés al contingut

“Quan has estat a la presó estàs molt mal vist per la societat”

04/2017 - Bizkaia

Ronal García va arribar a Espanya al 2001. És de Medellín, Colòmbia, i té 38 anys. Després de dos ingressos a presó, a dia d’avui gaudeix del seu tercer grau. En Ronal participa des de fa set mesos al programa Bestalde de Fundació Adsis, que va conèixer mentre complia la seva condemna al Centre Penitenciari de Bilbao. A l’octubre de 2016 inicia la seva participació en activitats ocupacionals com ara la musicoteràpia o l’art terapèutic, a l’extern de la presó que l’entitat organitza en col·laboració amb el departament d’educació del Museu de Belles Arts de Bilbao i amb l’Orquestra Simfònica de Bilbao. Ha participat a l’Experiència Solidària de Nadal (camp de treball) a la Residència San Prudencio de Vitòria i, actualment, en tercer grau, realitza un procés d’inclusió des del mitjà obert al centre de dia Bestalde.


 


Com era la teva vida a Colòmbia?


 


Abans de venir a Espanya vaig estar treballant tres anys a una clínica de Medellín, al departament encarregat dels subministres. Havia estudiat farmàcia i m’encantava la meva feina. Just m‘acabaven d’oferir el lloc d’auxiliar de farmàcia, però no em portava bé amb la meva cap i vaig renunciar-hi. Llavors em vaig comprar un bitllet d’avió a Madrid.


 


Tenies parella i/o fills/es?


 


Tenia una novia a Colòmbia que em deia que no vingués... jo tenia 23 anys i ella 29. Volia que ens caséssim. Vaig renunciar a la feina pels problemes que m’ocasionava la meva cap. A la meva novia l’estimava molt però jo no volia formar una família encara... per això li vaig dir que no.


 


Vas arribar a tenir alguna feina eventual aquí a Madrid?


 


Si, a Madrid vaig treballar canviant escenaris per a concerts, a la nit i alguns matins. També vaig treballar com a venedor ambulant al parc del Retiro, venent patates amb Coca-Cola... I en altres parts d’Espanya, com a les Falles de València.


 


Què et va portar a Bilbao?


 


A Madrid no trobava cap feina fixa. Mitjançant la meva novia a Medellín, vaig contactar amb un noi que vivia a Bilbao. Em va dir que vingués a viure al seu pis i que m’ajudaria a buscar una feina. A l’arribar, res va ser com esperava. Vaig començar treballant de porter d’una discoteca durant uns mesos, i va ser allí on vaig conèixer la meva actual muller i vaig anar a viure amb ella. És de Colòmbia, però té la nacionalitat espanyola, i té treball i un pis llogat.


 


És molt diferent viure aquí que a Colòmbia?


 


Si, aquí hi ha molta més tranquil·litat. Es dóna més valor a la vida, hi ha un respecte, i això m’agrada. S’ha de viure el contrast per adonar-te’n.


  


Per què vas acabar a presó?


 


Doncs per les males amistats, la festa, el consum i temes de diners, drogues... Vaig estar a presó dos cops. La primera, als meus 24 anys. Jo era una persona més esbojarrada, que arribava de Medellín i els seus segrests, assassinats, la guerra de Pablo Escobar, policies morts, amb bombes i totes aquestes coses.


 


Quant de temps va passar des de la primera vegada que vas entrar a presó a la segona?


 


13 anys. M'havia retirat de tot això i estava treballant. Però un dia, malauradament, vaig contactar amb algú que havia conegut a la presó. La segona vegada que vaig ingressar va ser molt pitjor, perquè la vida, quan un va fent anys, et colpeja més fort.


 



Què va passar en el temps que vas sortir de presó la segona vegada?
La segona vegada que vaig sortir de presó, vaig aconseguir una feina a través d'una amiga per anar a casa d'una família a cuidar d'una persona gran. Ella i el seu marit són les úniques persones que m'han visitat cada 15 o 20 dies quan vaig tornar al centre penitenciari. Els tinc afecte. Tenen quatre fills, i em van convidar a sopar a casa el dia que els vaig comunicar que anava a ingressar a la presó. Em van donar xocolata i revistes. Quan has estat a la presó estàs molt mal mirat per la societat. A més, em va agafar una malaltia degenerativa als ossos abans d'entrar a la presó i vaig començar a fumar marihuana per alleujar el dolor. A partir de llavors, vaig tornar a les drogues de nou i també a presó.


 



Què vols ara?
Jo no vull tornar a la presó. Sóc una persona molt treballadora, em considero un bon treballador. Ara tinc un compromís amb Bestalde, em van proposar portar unes activitats: futbol, que m'encanta, cuidar de persones grans, també toco música, pinto ... m'agraden les belles arts. Gaudeixo pintant quadres i amb el que em transmeten.


 


Com vas conèixer Fundació Adsis dins de presó?
La treballadora social em va parlar d'Adsis. Em va comentar si volia sortir a una activitat el meu primer dia de permís. Fins al dia d'avui, he fet 21 sortides amb ells. Des del primer dia fins avui, que m’han donat el tercer grau, estic participant a Bestalde.

En què sents que t'ha ajudat més Fundació Adsis quan has estat a la presó?
A valorar les coses. Adsis li dóna molta importància al tracte, m'han tractat de manera molt profunda des del principi. M'han donat la mà, amb ells he sentit una abraçada que m'agafa de veritat.


 


Quina relació tens ara amb els educadors?
Ens portem súper bé A hores d'ara, segueixo buscant els seus consells i el seu punt de suport, d'ajuda.


 


 


 


Si et trobessis a una persona que estigués en un punt com en el que estaves tu just abans d'entrar a la presó, què li diries, quin consell li donaries?
Mira, jo vaig estar tot l'any en el mòdul d'infermeria i per allà van passar moltes persones: unes per violació, altres per drogues, totes aquestes coses ... nois de 20 anys a qui donava bons consells, però molts no escolten.


 



Creus que no serveix?
Jo crec que no, que te n’has d’adonar per tu mateix. T’ha de colpejar la vida, donar-te cops molt molt forts per poder adonar-te’n. Has d’ensopegar una i altra vegada.


 



I creus que Fundació Adsis t'ha ajudat en aquest procés?
Sí, molt. Mai oblidaré el meu primer dia a Adsis, pel tracte i les bones formes en que em van acollir.


 



Com et veus d'aquí a 10 anys?
Doncs he après a no planejar. La vida m'ha ensenyat a no planejar les coses.


 


Però no tens un somni?
Sí, a mi m'agrada molt el camp de la medicina. Jo diners no en tinc, però si en tingués em posaria a estudiar medicina.


 


Què és el que més por et fa?
Tinc certs temors, la por a no fer les coses bé, a no ser constant i no fer les coses bé, a fallar. A mi m'han ofert diners, si jo hagués volgut hagués estat un narcotraficant molt poderós o extradit als Estats Units pagant una cadena perpètua. Vaig tenir l'oportunitat, però gràcies a Déu, sentia ja la por i ho vaig rebutjar, però moltes persones ho han acceptat.


 


Tornaràs a treballar ara?
Sí, he d’organitzar-me perquè vull seguir aquí a Bestalde participant. Però potser torno també a treballar amb la família amb qui vaig treballar el primer cop que vaig sortir de presó. Em donaran una altra oportunitat.